El passat dia 12/05/14 vaig fer
la meva primera cursa oficial, de l’anomenat circuit Fer, un conjunt de curses
de muntanya que es realitza per l’Alt Urgell i la Cerdanya.
Portava potser 1 any sense sortir
a correr habitualment, pero apuntar-me era l’única manera d’obligar-me a
realitzar un esport i aixi tenir la excusa per engegar.
El fet es que desconeixia
totalment el recorregut i la última setmana, i sense gaire temps, vaig intentar
realitzar la cursa com a entrenament.
El primer dia que ho vaig probar
tan sols vaig aconseguir arribar al quilómetre 2,5.
Dos dies més tard vaig tornar-ho
a probar i en aquest cas, vam fer uns 2 quilòmetres i vam desistir per una
lesió resentida del cosi que m’acompanyava, ja que ell tambè participava.
El que he de reconeixer es que no
m’esperava que fos tan, tan dura…
Nomes recordo veure als cartells
de indicació dels quilómetres que es trobaven cada 500 metres uns tant per cent
de 18%, 29%, 26%...
El pitjor que podies fer era
intentar correr mentre pujaves, era inútil, la questió era aconseguir pujar les
rampes amb un ritme bo de zancada i deixar alguna força pels trams que no
fossin tant costa amunt.
Crec que gracies a que vaig
seguir els consells del meu cosí, de fer la meva carrera i anar a acabar-la i
al meu ritme sense pensar en el que fessin els altres, va fer que aconseguis
acabar la carrera.
El dia de la cursa la veritat es
que em trobava molt animat, perque ja havia vist part de la cursa, pero patia
perque no havia aconseguit fer tot el recorregut i desconeixia si l’ultim tram
era encara més difícil.
I a les 9 hores, estaba al local
del ajuntament de Noves de Segre, lloc de recollida dels dorsals, i havia un
gran ambient i la gent que es va aplegar es veien tots força entrenats.
Alla em vaig trobar amb un
company de feina que finalment es va decidir en fer la cursa i que ja s’havia
apuntat anteriorment.
Una vegada van donar el tret de
sortida, a les 10:45 del mati, iniciavem el recorregut donant una volta pel
poble de Noves de Segre, en direcció als dipòsits d’aigua per después continuar
pel camí que puja directe cap a l’ermita de Sant Quiri.
Les primeres rampas son molt
dures i et fas a la idea que tot el recorregut sera aixi, tot i que la
adrenalina del moment et fa intentar correr a algun tram, pero degut al
cansament i a no estar acostumat m’era imposible canviar a un ritme que no fos
caminar.
Vaig aconseguir arribar al primer
avituallament i vaig pendre aigua i un troç de taronja, vaig pensar que em faltaven
moltes forces i que no tenia gens clar si podria acabar la carrera.
El segon tram de la cursa, que
era completament nou per mí, era encara molt més dur que el primer, amb
literalment unes parets que costaven pujar fins i tot recolçant-te amb els pals.
Pero la veritat es que tot i
l’esforç anava fent tot i que veia com la gent m’anava passant i cada vegada
que mirava cap enrera veia menys gent.
Vaig continuar pujant a un ritme
molt lent, tant lent que crec que mai no havia caminat tant lentament, l’esgotament
era evident i la calor era cada vegada més intensa.
El dia estava assol·lejat, i
exceptuant els trams en que anaves pel mig dels arbustos el sol començava a
picar amb força.
El segon avituallament estaba al
quilòmetre 4, i una vegada vaig aconseguir arribar i vaig reomplir energia, la
veritat es que em vaig trobar molt millor, primer per que des de el lloc de
l’avituallament es podia veure la ermita al fons, que fins aquell punt només te
la imaginaves a dalt de tot de la muntanya, i segon perque la gent animava amb
força i tenia clar que per 800 metres que em quedaven no abandonaria la
carrera.
Al sortir del avituallament ja em
vaig trobar a corredors que anaven baixant de la part de dalt i que ja havien
acavat la cursa.
A mesura que anava pujant sentia
cada vegada més gent i…al fons…l’esquetlla resonant de la resta de corredors
que anaven arribant al cim de sant Quiri.
La veritat es que a l’últim tram,
la gent que baixava, em van donar molts anims per aconseguir acabar la cursa,
molt agraït a tots.
I finalment l’ermita, i uns
metres més amunt l’esquetlla penjada de una creu… ultims metres i per fi havia
arribat, vaig alçar les mans i vaig arrepenjar-me a l’esquetlla amb força i
rabia, pero molt content d’haver aconseguit finalitzar la vertical, no havent
entrenat practicament res.
Pit i collons!!!!!!!!!!
Tot i quedar el últim de la meva
categoría i el últim dels nois, molt orgullos d’acavar aquest infern de cursa,
que possiblement repetiré i que espero que hagi donat el tret de sortida per
poder realitzar moltes curses més, sempre que els petits m’ho permetin si no es
posen malalts.
